El comiat

És força comú dir que marxar és difícil, i malgrat ho és en moltes ocasions, les meves experiències d'aquests últims dies m'han fet viure-ho de la millor manera.

Primer de tot, em va sorprendre moltíssim la ració de la gent del meu voltant al comunicar la data en que marxava. Sembla ser, que no només vaig ser jo qui va prendre consciència de la partida sinó que amics, família i coneguts ho van fer per igual, i sent aquesta l'excusa perfecte, m'han regalat moltíssims minuts i segons preciosos. Gent pròxima i no tant pròxima tots s'acostaven per acomiadar-me i desitjar-me sort, cuidant-me i acollint-me en els meus últims dies. 

Però també hi havia una altre part d'aquest comiat més profunda, al menys per a mi i és que aquest any passat ha estat un any ple d'experiències molt noves i molt sentides. Una de les coses però que m'ha acompanyat tot l'any ha estat un sentiment semblant al que se sent quan s'acosten els finals. Primerament, i just després de que moris el Guillem, el germà del Jordi, una de les persones que més m'estimo, pensava que aquesta sensació era el producte d'aquest procés que em vaig sentir tant pròxim, però la sensació va seguir acompanyant-me. La sensació que sentia, era una com una espècia de mort en mi, una petita mort d'alguna cosa que produïa dues coses contraposades: per un costat, era una sensació acompanyada d'un estat de pau i placidesa curiós, semblant a la satisfacció que es te quan s'acaba alguna cosa. Per l'altre costat però, m'evocava un neguit segurament producte del no saber que venia després. Ha estat un any de final d'etapa molt conscient, i és aquesta consciència la que m'ha brindat la oportunitat de viure-ho de forma tant intensa i de poder començar quelcom nou amb la "tabula rasa". 

Esmorzar en família

Mentre l'Arti va al cole, el Nil se'n va a Istambul

Aeroport, últimes fotos amb els pares