Després de passar un munt de temps sense escriure, m'hi poso de nou.
Ja fa una mica més d'un mes que sóc per terres Turques, i les coses ban bé: tinc pis, escalo, tinc bona companyia, vaig a la uni, estudio turc i en general estic tranquil i en pau amb el que faig i deixo de fer.
![]() |
| Iskeler de Kadiköy, posta de sol arribant de la Uni |
![]() |
| Això va ser el pa de cada dia durant dues setmanes |
Des de que vaig escriure els altres posts fins ara, ha passat un munt de temps i coses, moltes d'elles mereixedores d'un post singular per a explicar-les, però tot i que ho he intentat en diverses ocasions, no he estat capaç de transportar-les a la pantalla amb un redactat, així que no m'escarrassaré més a explicar coses interessant i escriure el que em surti.
Ha arribat la tardor a Istanbul, la transició ha estat llarga i tempestuosa, però sembla que ara ja s'hi queda. Hem passat dues setmanes de pluja, molt fred i vent que m'han deixat en un procés de pre-hibernació temporal: molta casa, molta lectura i poc descobriment de la ciutat. El dimecres passat però, el sol va tornar a lluir, aquest cop amb una altre llum, menys intensa, menys viva, una llum de pelfa rogenca suau a la vista i al contacte. Els carrers són plens de carretons que couen castanyes que omplen l'aire d'olor de tardor. L'únic que m'allunya de Catalunya és el ressò dels cants dels Muetzirs cridant a oració... I els kilòmetres, es clar.
"les fulles cauen a la tardor, cauen pansides i rebregades, les fulles cauen a la tardor, ai amor meu no em diguis que no."


Nil; el poeta que neix en terres turques.
ResponderEliminarAquest post que has publicat em senbla molt i molt poetic. Es bonic... :-)
Gràcies Anna! M'agrada que t'agradi!
ResponderEliminarUn petó!