Aquesta setmana hem tingut visita.
La casa i la ciutat s'han omplert de vida, tot plegat s'ha omplert de gran bellesa i brillantor, un flaix d'una setmana de durada que ha arribat als racons més recondits. Parlo de mi, és clar.
El dilluns passat no era un dilluns com un altre. La Marta arribava a la ciutat. Una visita poc planejada i organitzada amb escasses 3 setmanes d'antelació, amb un horari encara menys planejat i escàs, però som gent de recursos i idees, així que això no espantava.
La benvinguda a l'aeroport, el trobar-me per primera vegada sol, rebent, davant el brollar alternat de viatgers, amb aquell neguit de no saber exactament en quin moment alguna de les tantes mirades creuades encaixaria amb la perfecció que tan sols tenen aquelles mirades que es diuen: -t'esperava- -m'esperaves-.
Arribar a casa, esmorzar, presentar els companys de pis i fer compliment de rutina...però hi ha alguna cosa que no encaixa, una sensació estranya produida per la descontextualització de l'entorn i la persona i la llengua i... i passa de llarg ràpidament i tot sembla posar-se a lloc amb facilitat. Passegem i retrobem l'amistat natural tot i les diferències externes.
La setmana passa i la percepció de la ciutat canvia. Aquesta vegada em poso dins la pell del turista, m'hi sento sorprenentment còmode: la companyia ajuda a consolidar el paper. Descobrim nous llocs, nous sons i olors, noves llums (sembla que és el meu leitmotiv). I mengem, bo i no tant bo, però mengem.
Punt delicat: presentar el que és la meva família turca, els meus amics. S'entendran? Serà còmode? Li agradaran? Tot plegat queda en un no res. La Marta se'ls camela i ells se la camela'n ¡Ep! Però no mal penseu que la noia és santa i pura i aquí no pasa nada!
Arriben 2 convidats més, en Sanders i en Bram, amics de Bèlgica de la Hanne i el dijous nit sopar internacional multitudinari: cuina turca, catalana i belga. Meravellos, fantàstic, fàcil, divertit, bo, gustós... i un llarg etcètera d'adjectius positius i saludables que només sumen a tota l'explosió de vida i plaer del moment.
Els dies passen i tot segueix amb aquest aire festiu. Amb la Marta em sento còmode i tranquil, és d'aquelles persones amb les quines els silencis ni fan mal ni molesten.
Dissabte i diumenge amb redobles de tambors. Passem dia i nit amb en Sadik, l'Esra i en Sarkan. Riem, juguem, fem més turisme i per sobre de tot ens estimem molt: una atmosfera jovial i de bon rollo ens envolta i ens estreny els una amb els altres de forma agradable i totalment insospitada.
I de cop i volta...
...tot s'alenteix.
Fem camí fins l'aeroport, no ens diem gran cosa, bé, compartim alguna que altre sensació sobre la setmana, però el canvi d'estat ha estat tant brusc i subtil a l'hora que sembla que no l'haguem notat.
Fem un últim té a preu d'aeroport, ens fem les últimes abraçades i ens separem... Faig allò d'esperar fins a perdre-la de vista i refaig el camí cap a casa.
Corro la distància del metrobus a la porta de casa, potser en un intent inconscient de retornar al frenesí, a l'agitació; una negació momentània al nou estat... Obro la porta del pis i tot està en un silenci anormal. Una calma desendreçada. Tots els visitants han marxat: la Hanne a fet neteja a l'habitació i mira una pelicula, l'Elien s'està posant el pijama i es disposa anar a dormir (ah! ella també ha tingut visitat del seu germà) i el Maxime fa Skipes amb amics i familiars... sembla que tots ens trobem una mica enyorats i amb la contradicció de voler estar sols i en companyia... Jo decideixo estar amb la companyia de les tecles.
Talment com els ulls es re-acostumen després d'una llampada, ara a mi em queda recuperar l'alè i el ritme de la vida quotidiana, retornar a la quietud a la que sembla que m'he anat acostumant aquí, però amb una fornada de sensacions i records ben calenta que hauré de deixar refredar a l'empit de la finestra fins a poder-li donar un lloc adequat. Mentrestant però, em queda un buit a la cuina.
Gràcies Marta, per la visita, la companyia i la senzillesa. M'ha encantat compartir-ho.
nota: Escriure això ha estat un exercici de reestructuració, una eina (i un plaer) per donar sortida al neguit de la soledat. Em sembla que ha funcionat.
