sábado, 16 de noviembre de 2013

A Pensió Completa

Fa dies que menjo de restaurant cada dia, i en tinc la panxa plena, plena plena. I la digestió no és fàcil, és d'aquelles digestions que encara et sents al matí següent mentre endrapes un nou àpat. Règim d'hotel de 5 estrelles amb pensió completa.. 

-La intensitat ho estreny tot a tal ritme, que amb prou feines tinc temps de viure-ho. Sembla mentida pensar que ja han passat 10 setmanes des de que vaig marxar.
És totalment inversemblant mirar enrere i veure que només fa dos mesos i mig que sóc en aquesta petita comunitat. Per un costat els dies i les setmanes passen volant, i per l'altre les experiències i els canvis són tant i tant importants, tant immediats, tant inesperats que ara mateix, mentre us escric, les paraules em semblen neules mossegades: poc consistents i buides per dins... però bones.

Aquí passa que m'ajunto a una conversa a taula, o m'inspiro en una de les classes matinals, o em trobo amb un company que em demana per parlar, o ens trobem per a fer un "meeting" sobre alguna iniciativa o oportunitat que se'ns presenta i de sobte, PAM! sóc un altre! Sóc un nou individu dins d'unes noves sabates. Ara sóc un filòsof de la vida per un parell d'hores, ple de percepcions i concepcions i discuteixo de quina manera el llibre que tinc al davant és un exemple de reflex del meu Jo;  ara sóc un aprenent de jardiner i construeixo piles de compost biodinàmic, recullo cucs de terra i els poso en una banyera on després, llençaré les restes del sopar mentre penso les similituts que el cicle que tinc al davant te amb la vida del planeta; ara sóc un expert en processar menjar que fa sidra, tallar un be o fermenta pastanaga; ara sóc un dansaire ple d'energia omplint l'espai de gest i emoció; ara reflexiono sobre qui sóc, què vull, cap on vaig mentre escolto un Holandès parlar-me de l'home i els seus estadis en el món: ara sóc de nou la meva part nen; ara sóc una paret vella que sembla inamovible però que és tova per dintre. 

I això és tan sols un bocí petit petit de tot el que sóc, és el bocí visible, el bocí més superficial. És el bocí que ve al meu cap mentre us escric aquesta nota. I és tant minúscul al meus ulls comparat amb el rebombori que tinc a dins, que em sembla quasi tant mediocre que la tele.

Us faig 5 cèntims d'aquesta setmana?
Aquesta setmana hem estat estudiant la visió de Rudolf Steiner sobre l'home. Study of Man. Stainer explica, entre milers d'altres coses, que l'home viu en estadis de 7 anys, on les diferents parts que segons ell ens conformen (Esperit, Pensament i Cos) es van desenvolupant. Hem parlat un munt dels 3 primers estadis (que són aquest on per primer cop aquestes tres parts es troben en contacte amb el món). Dels 0 al 7, dels 7 als 14 i dels 14 als 21, que és quan apareix el JO, que és més que la suma de les tres parts. 
Sona bastant friki iluminat, oi? Doncs us en faríeu creus de com, mirant-me d'aquesta manera la meva vida, mirant el procés més que el contingut del que ens presentava, s'han destapat coses que han restat adormides durant molts anys dins meu. Coses que fan mal i coses que tinc ganes d'estimar. És clar, tot això no te cap mena de sentit per a vosaltres segurament, però confieu en mi. En te i és important. 

Va, ara que m'inspiro, continuo amb la setmana anterior.
Knowledge and Action Lab (Laboratori de coneixement i acció). Bàsicament teniem l'espai per a desenvolupar idees, projectes o converses tot utilitzant una eina fantàstica. L'Open Space (espai obert). El dilluns varem fer una graella amb espais i temps a la pissarra. Tothom que tenia alguna cosa a compartir, buscava un dia i un espai i posava la proposta al pissarra. En el meu cas, vaig acollir un espai on compartir la meva experiència a Istanbul (el contacte amb la gent del moviment de Gezi Park) i on obria la pregunta de Quines són les claus per a que els individus es sentin involucrats? 

Rebufa, hi ha tantes eines que estic aprenent, tantes dinàmiques, tant potencial que m'agradaria compartir amb tots i totes vosaltres! 

A estones em ve la pressa, pressa que conec bé. M'apreta per a acabar i començar alguna cosa nova, o m'apreta per a que us expliqui més i més i més, per a que ho exposi tot. És fantàstic escriure-ho però, ja que així marxa. 

Suposo que si heu llegit fins aquí, us mereixeu veure'm una mica més transparent- us explicaré una mica què m'està passant.

1- Aquest dos últims mesos he treballat MOLT intensament en mi. Molt Molt. Inconscientment, m'he posat a mi mateix al límit de les meves emocions a través de la vida en comunitat, veient-me emmirallat a diari en els meus companys i companyes, trobant-me que culpar als altres no em servia gents: ha estat MOLT clar des de bon principi per a mi que TOT el que m'enfada o em confronta en els altres, és en realitat meu. Aquesta assumpció, com us deia, m'ha dut a haver d'enfrontar parts que per a mi són molt fosques. I sabeu què? Al trobar-me les de cara, m'he descobert posant nom a coses, donant un espai per a que siguin. I amb això, malgrat no he resolt res per-se, he trobat tranquilitat, pau en mi i per tant, amb altri. OJU! Que tot ve i va i no sento haver solucionat massa, de fet em sento més imperfecte que mai! I aquest és l'aprenentatge, em sembla. 
2- M'estic aprenent a estimar més. Què tonto sembla aquest comentari oi? I és clar! És buit perquè tal i com el llegiu aquí, no és ple de tota l'experiència que m'ha dut a escriure'l, que és el que li dona validesa, pes i volum! Talment com pujar una muntanya, on el que compta no és el cim, sinó el camí. 
3- Aquesta última frase a sobre em du a aquest tercer punt. Actualment sento que les Respostes no són gaire important per a mi ja. Són les preguntes que em guien, les que donen sentit a les coses (parlo des del conscient aquí, i amb això vull dir que no sempre ho practico).
4- Estic aprenent, molt poquet a poquet i a través de la pràctica diària a escoltar des del cor. Escoltar sense contestar, escoltar el que un altre individu expressa, no el que em diu (EM COSTA HORRORS!). A casa, a l'escola, amb els amics, sempre em semblava més important RESPONDRE al que els altres em deien que ESCOLTAR i entendre. Això m'ha dut a coses bones i a coses no tant bones. Una de les no tant bones ha estat, sobint,  sentir-me molt sol. 
5- Em costa confiar, però es que primer he d'aprendre a confiar en mi.

Reguitzell, batibull, remenat, encadellat, barrejat, sacsejat i servit en plana blanca, amb això us deixo. 

Moltes gràcies per llegir-me i moltes gràcies pel vostre temps. 

Molts petons

domingo, 15 de septiembre de 2013

Primeres Impressions

Ja em torna a passar, aquesta sensació de ser aquí i voler ser-hi encara més intensament, de voler aspirar cada moment amb més intensitat, de voler veure-hi més bé i clar, de voler tocar-ho tot i a tothom, més fort, com si això ho fes entrar tot més ràpid cap a dins. La meva ja coneguda impaciència de ser-hi.
                                                                          
                                            I tal i com va, se'n va i torna el comfort d'aquesta nova casa.



És diumenge, des de dimarts vespre que sóc a Järna, al Kulturcentrum, al Rudolf Stainer Seminariet, al Youth Initiative Program.  YIP

Sóc a un paradís, al meu paradís. Entre camps apunt per ser segats, horts biodinàmics, cases amb formes curioses d'inspiració antroposòfica, caminets d'herba verdíssima, una natura que em fa plorar de tant intensa -qui ho havia de dir després de tants anys de muntanya-, raconets tant ben cuidats que conviden a seure i a veure passar les hores -i el fred fiord que du al Mar Bàltic donant aire a tanta intensitat- 

Sóc aquí junt amb 19 persones més, gent d'arreu que malgrat veig per primera vegada, ja em sembla conèixer, no les seves vides potser, però la seva energia, algú va dir l'altre dia que sembla "una retrobada d'ànimes antigues", i això realment em ressona.


I altre cop l'emoció! Crido i estiro els músculs encara entumits i venen dues amigues, dos amors, i em fan una abraçada i es recolzen cada una a un costat, i del no res, sorgeix un d'aquest moment suaus i dolç i m... que bé.. I ve més gent, esmorzen al voltant, expliquen els seus somnis de la nit.


Aquí la gent parla des del cor, jo parlo des del cor, ens trobem i hi som, sense més, potser encara amb algunes màsqueres, però són conscients i superficials, i el contacte que tenim ja ara va més enllà. Deixeu-m'ho explicar diferent: d'alguna manera em sembla veure molt clara la llum de cada un dels meus companys, però encara he de fer el camí fins a ella.

Avui a les 2 tenim "l'Opening" del curs, l'Obertura. Jo faré música, cantarem, farem alguna "performance" i ens trobarem amb la comunitat mentre mengem i bevem té i cafè -Aquest vermuts, que es poden fer a qualsevol hora del dia es diuen Fika aquí a Suècia-. 

Demà comença el curs de veritat, farem dues setmanes de curs de Permacultura. El divendres varem fer la introducció i el primer tastet de la dinàmica de treball. És tant excitant i va tant acord a com em veig i sento treballant que m'emociono només de pensar-hi. 

I així comença la meva nova vida. Començo a entendre perquè presenten aquesta iniciativa com una iniciativa que et canvia la vida. 

Sóc el Nil Roda-Naccari Noguera, un nou "Yipi" 


domingo, 11 de diciembre de 2011

Regna el silenci

Aquesta setmana hem tingut visita.

La casa i la ciutat s'han omplert de vida, tot plegat s'ha omplert de gran bellesa i brillantor, un flaix d'una setmana de durada que ha arribat als racons més recondits. Parlo de mi, és clar.



El dilluns passat no era un dilluns com un altre. La Marta arribava a la ciutat. Una visita poc planejada i organitzada amb escasses 3 setmanes d'antelació, amb un horari encara menys planejat i escàs, però som gent de recursos i idees, així que això no espantava.
La benvinguda a l'aeroport, el trobar-me per primera vegada sol, rebent, davant el brollar alternat de viatgers, amb aquell neguit de no saber exactament en quin moment alguna de les tantes mirades creuades encaixaria amb la perfecció que tan sols tenen aquelles mirades que es diuen: -t'esperava- -m'esperaves-.

Arribar a casa, esmorzar, presentar els companys de pis i fer compliment de rutina...però hi ha alguna cosa que no encaixa, una sensació estranya produida per la descontextualització de l'entorn i la persona i la llengua i... i passa de llarg ràpidament i tot sembla posar-se a lloc amb facilitat. Passegem i retrobem l'amistat natural tot i les diferències externes.


La setmana passa i la percepció de la ciutat canvia. Aquesta vegada em poso dins la pell del turista, m'hi sento sorprenentment còmode: la companyia ajuda a consolidar el paper. Descobrim nous llocs, nous sons i olors, noves llums (sembla que és el meu leitmotiv). I mengem, bo i no tant bo, però mengem.

Punt delicat: presentar el que és la meva família turca, els meus amics. S'entendran? Serà còmode? Li agradaran? Tot plegat queda en un no res. La Marta se'ls camela i ells se la camela'n ¡Ep! Però no mal penseu que la noia és santa i pura i aquí no pasa nada!


Arriben 2 convidats més, en Sanders i en Bram, amics de Bèlgica de la Hanne i el dijous nit sopar internacional multitudinari: cuina turca, catalana i belga. Meravellos, fantàstic, fàcil, divertit, bo, gustós... i un llarg etcètera d'adjectius positius i saludables que només sumen a tota l'explosió de vida i plaer del moment. 


Els dies passen i tot segueix amb aquest aire festiu. Amb la Marta em sento còmode i tranquil, és d'aquelles persones amb les quines els silencis ni fan mal ni molesten.

Dissabte i diumenge amb redobles de tambors. Passem dia i nit amb en Sadik, l'Esra i en Sarkan. Riem, juguem, fem més turisme i per sobre de tot ens estimem molt: una atmosfera jovial i de bon rollo ens envolta i ens estreny els una amb els altres de forma agradable i totalment insospitada.



I de cop i volta...

...tot s'alenteix.


Fem camí fins l'aeroport, no ens diem gran cosa, bé, compartim alguna que altre sensació sobre la setmana, però el canvi d'estat ha estat tant brusc i subtil a l'hora que sembla que no l'haguem notat.
Fem un últim té a preu d'aeroport, ens fem les últimes abraçades i ens separem... Faig allò d'esperar fins a perdre-la de vista i refaig el camí cap a casa.

Corro la distància del metrobus a la porta de casa, potser en un intent inconscient de retornar al frenesí, a l'agitació; una negació momentània al nou estat... Obro la porta del pis i tot està en un silenci anormal. Una calma desendreçada. Tots els visitants han marxat: la Hanne a fet neteja a l'habitació i mira una pelicula, l'Elien s'està posant el pijama i es disposa anar a dormir (ah! ella també ha tingut visitat del seu germà) i el Maxime fa Skipes amb amics i familiars... sembla que tots ens trobem una mica enyorats i amb la contradicció de voler estar sols i en companyia... Jo decideixo estar amb la companyia de les tecles.

Talment com els ulls es re-acostumen després d'una llampada, ara a mi em queda recuperar l'alè i el ritme de la vida quotidiana, retornar a la quietud a la que sembla que m'he anat acostumant aquí, però amb una fornada de sensacions i records ben calenta que hauré de deixar refredar a l'empit de la finestra fins a poder-li donar un lloc adequat. Mentrestant però, em queda un buit a la cuina.

Gràcies Marta, per la visita, la companyia i la senzillesa. M'ha encantat compartir-ho.

                                


nota: Escriure això ha estat un exercici de reestructuració, una eina (i un plaer) per donar sortida al neguit de la soledat. Em sembla que ha funcionat.

viernes, 25 de noviembre de 2011

Com a casa

Istanbul és més meva ara. 

Aquesta setmana, després de fer-me de nou un esquinç al turmell i de fer la meva primera tongada d'examens, la percepció vers la ciutat ha canviat. 

Els carrers, el fluir de la gent, el fum, els sorolls, la llum (sempre la llum), tot és més meu ara. El sentir els companys de pis arribar de la universitat a mitja tarda, tapats fins el nas i amb alguna historieta quotidiana per explicar, el conviure amb d'altres i compartir el quefer diari, tot és més meu ara. El sortir al matí i descobrir que comences a reconèixer algunes cares de vianants, que els venedors ambulants de Simit et fan un gest de cordialitat pràcticament imperceptible, que els captadors de socis de Greenpeace, UNICEF i d'altres ONG's ja no et paren perquè saben que no saps turc, tot és més meu ara. 

Tot just ara, a 3 dies per a que faci 2 mesos que sóc en terres Turques, començo a desenvolupar un sentiment de pertinença, començo a sentir-me part de l'entorn. Començo a sentir-me com a casa.

 

sábado, 12 de noviembre de 2011

Iyi Bayramlar! (Bon Bayram!)

Com diuen els castellans "lo prometido es deuda" així que aquí ve un post multi-dimensional hiperbòlic sobre el bayram i la meva escapada. 


Què és el Bayrm? La paraula Bayram en sí simplement indica "festivitat", hi ha bayrams que són seculars i d'altres que són religiosos. El que avui ens ocupa és un Bayram de caràcter religiós, de fet, el més important dintre la tradició Islàmica; la festa del sacrifici. 
L'origen de la festa resideix en el passatge de l'Alcorà on s'explica com Alà demana a Abraham en un somni que sacrifiqui el seu fill en nom seu. Abraham (o Ibrahim com se'l coneix per aquí), que és molt obedient i simpàtic (avui en diríem que és un fonamentalista), s'endu el seu fill cap a la muntanya dient a tothom com de magnífica és la natura i com de bé l'hi anirà al nen res

Bé doncs, avui en dia, el Kurban Bayram, és una festivitat que ha calat fons en la cultura Turca i més enllà del fet religiós, el celebren tant practicants com no practicants (una mica com el Nadal). S'ha convertit en l'excusa perfecte per a reunir famílies i parenteles amb un objectiu últim d'alló més lloable: Menjar.

I aquí comença la meva narració dels fets, i és que estimats lectors, més enllà del turisme i les visites que hagi pogut fer aquest  3 dies, el que ha omplert més el meu temps ha estat el menjar!

El dilluns a les 8 del matí, després de 10h de bus (he de dir que força còmode), vaig arribar a Kuşadası (kuş - ocell, ada - illa) que és el poble natal d'en Sadık. Malgrat ser d'hora al matí, ell m'esperava a la parada del bus -vem fer un té allà mateix i varem anar a casa seva. Allà, sons pares i el seu germà, en Sarkan, m'esperaven amb els braços oberts i la taula parada, literalment. La primera imatge va ser la d'una tauleta coberta d'aliments de tot tipus: formatges, mels, iogurts, pans i ous que em van fer fer la boca aigua; era l'advertència del que m'esperava.. 

Després de menjar vaig fer una migdiada, ja que la nit al bus havia estat llarga i tantes llesques de pa amb mel em van vencer. Tot i demanar a en Sakdik que m'alcés al cap d'una hora, em va deixar dormir, i tant com em va deixar dormir! Fins les 2 del migdia no em va dir res, i endevineu per a què... Per dinar! Arribats aquest punt i com que no em vull fer massa pesat amb les meves descripcions culinàries i, siguem francs, em fa molta mandra relatar-ho tot, us diré que em vaig preocupar d'anar fent vídeos d'alguns dels diferents menjars que em donaven a provar (el penjaré demà o passat demà si tot va bé).          
                                            

Però he de dir que a part de menjar vaig fer algunes altres coses, la primera d'elles va ser visitar el poble. Us he de dir, que la primer imatge que vaig tenir-ne no va ser massa bona. Kuşadası (que es pronuncia aproximadament "Cuxadaxe" ) és un poble costaner. Antigament es tractava de un petit enclau pescador, però avui en dia s'ha convertit en destí super-massificat de turisme intern del país, un niu de segones residències que, en aquest període de l'any resten buides. Aquesta paisatge contradictori tant ple de coses i a tant buit de vida em va deixar una mica desil·lusionat, però per sort en Sadik em feia de guia i no va permetre que aquesta primera impressió perdurés massa.
Instalats sobre el seient d'una moto atrotinada, vem fer cap als raconets del municipi, passant per platges on els més atrevits encara feien els últims banys de la temporada i descobrint les places on ell solia jugar de petit. Sembla mentdia però del matí a la nit vaig poder afegir a la meva mirada un tamís ben diferent, una nova visió més personal i intima del poble, una nova perspectiva de la mateixa cosa.
Ja al capvespre, asseguts sobre un mur d'un antic fort que hi ha en una illeta davant del poble, en Sadik m'explicava el que veiem: Les siluetes d'unes muntanyes cap al sud, part d'un petit parc natural proper, mig part Natural, mig Zona Militar, un tros de terra que s'alçava sobre el mar a l'oest que segons ell era una illa Grega, uns animals amb 6 potes i 4 caps que perseguien un camell a l'est... I xerrant xerrant, varem decidir que el dia següent aniriem a fer una excursió pel parc natural aquell. 


El matí següent, vem llevar-nos dora i, despès de menjar el corresponent banquet, ferem cap al Parc Yerımadası Büyük.
La primera parada la vem fer a la Cova de Zeus on vem estar fent una mica el mandril penjant-nos de les parets, després vem anar més a l'interior del parc fins que vem topar amb una barrera custodiada per dos milicos armats i fins a les dents i avorrits fins els telons. Allà vem deixar el cotxe i ens vem dedicar a grimpar per sobre les parets rebregades per l'aigua tot seguint la costa durant una bona estona. 


I com que m'estic cansant d'escriure tant i ser tant detallista us deixaré amb les fotografies.


L'últim dia, tocava fer una excursió familiar, així que ens vem dirigir a şirince (Siringe), un petit poblet Grec al mig del no res que no te gran cosa d'especial. També us deixo amb les fotos. Qui en vulgui saber més, que m'ho pregunti.


I bé, això va ser una mica tot. La tornada cap a Istanbul la vem fer junts amb en Sadik. El bus ens va servir per tenir una bona conversa trascendental sobre rodes i fer valoració del cap de setmana i altre cop, després de 10 hores i unes quantes botelles d'aigua, ja erem a Istanbul de nou, a la urbe turca per excel·lència. 


Ep, em deixava la sorpresa de la tornada: Vaig trobar la Mesquita d'en Darth Vader!





















domingo, 6 de noviembre de 2011

Bayram


Me'n vaig! 

No tinc temps ni ganes d'escriure un post llarg i literari, només vull dir-vos que me'n vaig a Kusadasi, a casa en Sadik a passar el Bayram, que sincerament, no tinc gaire idea de en què consisteix; se que és una festivitat Nacional, d'origen religiós... Quan torni prometo fer-ne una explicació.

Marxo pitant que perdré el bus on m'he de passar 10h! 

Bon Nadal!

domingo, 23 de octubre de 2011

Primera escapada de la ciutat

Ahir vaig anar d'excursió! 

Si feu memòria, recordareu que us vaig explicar que m'havia fet membre d'un club d'escalada i alpinisme de la universitat, doncs bé, ahir varem fer la primera sortida. 
Sadik i Esra (d'esquerra a dreta, no fos cas...) 

Després d'una nit de cerveses i riures amb els companys del gimnàs d'escalada (que són de fet els que porten el club), em vaig llevar ben d'hora per trobar-me amb en Volkan, un noi turc molt maco que també és d'aquesta colla. Després d'esperar-lo 20 minuts i veure que no arribava, vaig anar tirant cap a l'estació de trens de Hayda Pa(s,)a amb en Niklas l'alemany, que també es va apuntar a venir.

MUDADOSK és el nom del Club
De camí, ens vem trobar el Sadik i la Esra, la seva parella, que també són dos turcs escaladors dels que m'he fet força amic.. i és que com la gent de muntanya no hi ha res!

Ja a l'estació, ens vem reunir amb el resta del grup: eren 30 o 40 estudiants equipats al pur estil dominguero per anar a passar un dia al camp... i pensar que jo anava amb malles i samarreta tèrmica... 
                                   
                                     La penya de l'espardenya a l'estació
El viatge me'l vaig passa dormint i no us puc parlar del paisatge, però si voleu puc parlar-vos de camaleons
 "El camaleó és el nom comú de diverses espècies de rèptils saures de la família dels camaleòntids, englobades en el gènere Chamaeleo.

És conegut per la seva capacitat de canviar de color (mimetisme), quan se senten amenaçats i en resposta a canvis de temperatura, llum, color i altres alteracions ambientals. Aquest canvi de color és degut a l'acció d'hormones que afecten a unes cèl·lules pigmentàries especials presents a la pell. No obstant això, els camaleons no sempre canvien de color per adaptar-se al medi que els envolta.
Viuen generalment als arbres i s'alimenten d'insectes utilitzant una llengua molt llarga i enganxosa que projecten cap a l'exterior. Algunes espècies grans també cacen vertebrats com ara ratolins. De la rosada dipositada sobre les fulles dels arbres obtenen l'aigua que necessiten."

Arribats a Gebze, vem agafar un mini bus direcció a Ballikayalar, un congost on es troben les parets d'escalada esportiva més antigues (i més sobades) d'Istanbul.

La penya de l'espardenya a Gebze
 
                                                          
                                                                         Al mini-bus camí a Ballikayalar
Parets escalables
Vies diverses
L'excursió en sí era senzilleta i divertida ja que depenent del camí que agafessis s'havia de fer alguna grimpada entre roques o saltar el riu de costat a costat (si veniu a veure'm monitors, us hi duré!). 


                             Al ser un grup tant gran i tant dominguero, es va fer una 
Volkan (el que s'havia adormit)
mica llarg: cada cop que hi havia algun pas una mica complicat, paràvem tota la marxa i esperàvem a que tothom passes. Jo durant les parades, aprofitava per fer una mica el mono per les parets o per practicar el meu turc amb les noies del grup... no és pot deixar passar mai l'oportunitat d'aprendre coses noves sobre d'altres cultures! 



La penya de l'espardenya fent cua esperant a poder passar
















El grup espera mentre tothom acaba de passar














Esplanada i Nogueres al fons 

El final de l'excursioneta era una esplanada amb una Noguera que, atenció, FEIA NOUS! I ben bones! 
Nou

Nou


Allà varem dinar i jugar, i com que el gen Roda mai no mor, em vaig dedicar a dinamitzar unes activitats com ara el Samurai! 

Joc d'escaladors! Xulo i aconsellable

Jugant al Samurai

Dimitry i Nil
Jo sortint de l'aigua com un esperitat. Freda freda
La tornada va ser ràpida i amb un bany entre mig! 

Volkan i  Fatih (de dalt a baix)
I colorin colorado, aquesta excursió se ha acabado! 


Però jo encara tinc coses per dir.

L'excursió d'ahir em va fer adonar d'una cosa que mai abans havia tingut present. Vivint com he viscut sempre a Bellaterra, entre pins i esbarzers, mai no he valorat especialment la importància de tenir-les a prop. De fet i fins i tot després de tants i tant anys a l'Escola d'Excursionisme, tot i entendre de forma teòrica la importància del viure experiències a l'aire lliure, entremig d'arbres i muntanyes, no acabava de sentir en mi aquesta necessitat, tot i gaudir-les intensament, hi havia un coneixement que restava latent. No ha estat fins després de viure un mes dins d'una ciutat, envoltat de cotxes, fums, gent i objectes que no ho he entès de veritat; el fluir del riu i els ocells i la ramo de les fulles i l'olor de terra humida i d'herba i de pedra, totes aquestes coses que sempre he tingut tant properes, mai les havia arribat a valorar com ahir ho vaig fer, i per a mi això ha estat un gran descobriment i un gran regal. Qui ho havia de dir que redescobriria la natura a Turquia.