Fa dies que menjo de restaurant cada dia, i en tinc la panxa plena, plena plena. I la digestió no és fàcil, és d'aquelles digestions que encara et sents al matí següent mentre endrapes un nou àpat. Règim d'hotel de 5 estrelles amb pensió completa..
-La intensitat ho estreny tot a tal ritme, que amb prou feines tinc temps de viure-ho. Sembla mentida pensar que ja han passat 10 setmanes des de que vaig marxar.
És totalment inversemblant mirar enrere i veure que només fa dos mesos i mig que sóc en aquesta petita comunitat. Per un costat els dies i les setmanes passen volant, i per l'altre les experiències i els canvis són tant i tant importants, tant immediats, tant inesperats que ara mateix, mentre us escric, les paraules em semblen neules mossegades: poc consistents i buides per dins... però bones.
Aquí passa que m'ajunto a una conversa a taula, o m'inspiro en una de les classes matinals, o em trobo amb un company que em demana per parlar, o ens trobem per a fer un "meeting" sobre alguna iniciativa o oportunitat que se'ns presenta i de sobte, PAM! sóc un altre! Sóc un nou individu dins d'unes noves sabates. Ara sóc un filòsof de la vida per un parell d'hores, ple de percepcions i concepcions i discuteixo de quina manera el llibre que tinc al davant és un exemple de reflex del meu Jo; ara sóc un aprenent de jardiner i construeixo piles de compost biodinàmic, recullo cucs de terra i els poso en una banyera on després, llençaré les restes del sopar mentre penso les similituts que el cicle que tinc al davant te amb la vida del planeta; ara sóc un expert en processar menjar que fa sidra, tallar un be o fermenta pastanaga; ara sóc un dansaire ple d'energia omplint l'espai de gest i emoció; ara reflexiono sobre qui sóc, què vull, cap on vaig mentre escolto un Holandès parlar-me de l'home i els seus estadis en el món: ara sóc de nou la meva part nen; ara sóc una paret vella que sembla inamovible però que és tova per dintre.
Aquí passa que m'ajunto a una conversa a taula, o m'inspiro en una de les classes matinals, o em trobo amb un company que em demana per parlar, o ens trobem per a fer un "meeting" sobre alguna iniciativa o oportunitat que se'ns presenta i de sobte, PAM! sóc un altre! Sóc un nou individu dins d'unes noves sabates. Ara sóc un filòsof de la vida per un parell d'hores, ple de percepcions i concepcions i discuteixo de quina manera el llibre que tinc al davant és un exemple de reflex del meu Jo; ara sóc un aprenent de jardiner i construeixo piles de compost biodinàmic, recullo cucs de terra i els poso en una banyera on després, llençaré les restes del sopar mentre penso les similituts que el cicle que tinc al davant te amb la vida del planeta; ara sóc un expert en processar menjar que fa sidra, tallar un be o fermenta pastanaga; ara sóc un dansaire ple d'energia omplint l'espai de gest i emoció; ara reflexiono sobre qui sóc, què vull, cap on vaig mentre escolto un Holandès parlar-me de l'home i els seus estadis en el món: ara sóc de nou la meva part nen; ara sóc una paret vella que sembla inamovible però que és tova per dintre.
I això és tan sols un bocí petit petit de tot el que sóc, és el bocí visible, el bocí més superficial. És el bocí que ve al meu cap mentre us escric aquesta nota. I és tant minúscul al meus ulls comparat amb el rebombori que tinc a dins, que em sembla quasi tant mediocre que la tele.
Us faig 5 cèntims d'aquesta setmana?
Aquesta setmana hem estat estudiant la visió de Rudolf Steiner sobre l'home. Study of Man. Stainer explica, entre milers d'altres coses, que l'home viu en estadis de 7 anys, on les diferents parts que segons ell ens conformen (Esperit, Pensament i Cos) es van desenvolupant. Hem parlat un munt dels 3 primers estadis (que són aquest on per primer cop aquestes tres parts es troben en contacte amb el món). Dels 0 al 7, dels 7 als 14 i dels 14 als 21, que és quan apareix el JO, que és més que la suma de les tres parts.
Us faig 5 cèntims d'aquesta setmana?
Aquesta setmana hem estat estudiant la visió de Rudolf Steiner sobre l'home. Study of Man. Stainer explica, entre milers d'altres coses, que l'home viu en estadis de 7 anys, on les diferents parts que segons ell ens conformen (Esperit, Pensament i Cos) es van desenvolupant. Hem parlat un munt dels 3 primers estadis (que són aquest on per primer cop aquestes tres parts es troben en contacte amb el món). Dels 0 al 7, dels 7 als 14 i dels 14 als 21, que és quan apareix el JO, que és més que la suma de les tres parts.
Sona bastant friki iluminat, oi? Doncs us en faríeu creus de com, mirant-me d'aquesta manera la meva vida, mirant el procés més que el contingut del que ens presentava, s'han destapat coses que han restat adormides durant molts anys dins meu. Coses que fan mal i coses que tinc ganes d'estimar. És clar, tot això no te cap mena de sentit per a vosaltres segurament, però confieu en mi. En te i és important.
Va, ara que m'inspiro, continuo amb la setmana anterior.
Knowledge and Action Lab (Laboratori de coneixement i acció). Bàsicament teniem l'espai per a desenvolupar idees, projectes o converses tot utilitzant una eina fantàstica. L'Open Space (espai obert). El dilluns varem fer una graella amb espais i temps a la pissarra. Tothom que tenia alguna cosa a compartir, buscava un dia i un espai i posava la proposta al pissarra. En el meu cas, vaig acollir un espai on compartir la meva experiència a Istanbul (el contacte amb la gent del moviment de Gezi Park) i on obria la pregunta de Quines són les claus per a que els individus es sentin involucrats?
Rebufa, hi ha tantes eines que estic aprenent, tantes dinàmiques, tant potencial que m'agradaria compartir amb tots i totes vosaltres!
A estones em ve la pressa, pressa que conec bé. M'apreta per a acabar i començar alguna cosa nova, o m'apreta per a que us expliqui més i més i més, per a que ho exposi tot. És fantàstic escriure-ho però, ja que així marxa.
Suposo que si heu llegit fins aquí, us mereixeu veure'm una mica més transparent- us explicaré una mica què m'està passant.
1- Aquest dos últims mesos he treballat MOLT intensament en mi. Molt Molt. Inconscientment, m'he posat a mi mateix al límit de les meves emocions a través de la vida en comunitat, veient-me emmirallat a diari en els meus companys i companyes, trobant-me que culpar als altres no em servia gents: ha estat MOLT clar des de bon principi per a mi que TOT el que m'enfada o em confronta en els altres, és en realitat meu. Aquesta assumpció, com us deia, m'ha dut a haver d'enfrontar parts que per a mi són molt fosques. I sabeu què? Al trobar-me les de cara, m'he descobert posant nom a coses, donant un espai per a que siguin. I amb això, malgrat no he resolt res per-se, he trobat tranquilitat, pau en mi i per tant, amb altri. OJU! Que tot ve i va i no sento haver solucionat massa, de fet em sento més imperfecte que mai! I aquest és l'aprenentatge, em sembla.
2- M'estic aprenent a estimar més. Què tonto sembla aquest comentari oi? I és clar! És buit perquè tal i com el llegiu aquí, no és ple de tota l'experiència que m'ha dut a escriure'l, que és el que li dona validesa, pes i volum! Talment com pujar una muntanya, on el que compta no és el cim, sinó el camí.
3- Aquesta última frase a sobre em du a aquest tercer punt. Actualment sento que les Respostes no són gaire important per a mi ja. Són les preguntes que em guien, les que donen sentit a les coses (parlo des del conscient aquí, i amb això vull dir que no sempre ho practico).
4- Estic aprenent, molt poquet a poquet i a través de la pràctica diària a escoltar des del cor. Escoltar sense contestar, escoltar el que un altre individu expressa, no el que em diu (EM COSTA HORRORS!). A casa, a l'escola, amb els amics, sempre em semblava més important RESPONDRE al que els altres em deien que ESCOLTAR i entendre. Això m'ha dut a coses bones i a coses no tant bones. Una de les no tant bones ha estat, sobint, sentir-me molt sol.
5- Em costa confiar, però es que primer he d'aprendre a confiar en mi.
Reguitzell, batibull, remenat, encadellat, barrejat, sacsejat i servit en plana blanca, amb això us deixo.
Moltes gràcies per llegir-me i moltes gràcies pel vostre temps.
Molts petons
