Primera escapada de la ciutat

Ahir vaig anar d'excursió! 

Si feu memòria, recordareu que us vaig explicar que m'havia fet membre d'un club d'escalada i alpinisme de la universitat, doncs bé, ahir varem fer la primera sortida. 

Sadik i Esra (d'esquerra a dreta, no fos cas...) 

Després d'una nit de cerveses i riures amb els companys del gimnàs d'escalada (que són de fet els que porten el club), em vaig llevar ben d'hora per trobar-me amb en Volkan, un noi turc molt maco que també és d'aquesta colla. Després d'esperar-lo 20 minuts i veure que no arribava, vaig anar tirant cap a l'estació de trens de Hayda Pa(s,)a amb en Niklas l'alemany, que també es va apuntar a venir.

MUDADOSK és el nom del Club

De camí, ens vem trobar el Sadik i la Esra, la seva parella, que també són dos turcs escaladors dels que m'he fet força amic.. i és que com la gent de muntanya no hi ha res!

Ja a l'estació, ens vem reunir amb el resta del grup: eren 30 o 40 estudiants equipats al pur estil dominguero per anar a passar un dia al camp... i pensar que jo anava amb malles i samarreta tèrmica... 

                                   

                                     La penya de l'espardenya a l'estació

El viatge me'l vaig passa dormint i no us puc parlar del paisatge, però si voleu puc parlar-vos de camaleons

 "El camaleó és el nom comú de diverses espècies de rèptils saures de la família dels camaleòntids, englobades en el gènere Chamaeleo.

És conegut per la seva capacitat de canviar de color (mimetisme), quan se senten amenaçats i en resposta a canvis de temperatura, llum, color i altres alteracions ambientals. Aquest canvi de color és degut a l'acció d'hormones que afecten a unes cèl·lules pigmentàries especials presents a la pell. No obstant això, els camaleons no sempre canvien de color per adaptar-se al medi que els envolta.

Viuen generalment als arbres i s'alimenten d'insectes utilitzant una llengua molt llarga i enganxosa que projecten cap a l'exterior. Algunes espècies grans també cacen vertebrats com ara ratolins. De la rosada dipositada sobre les fulles dels arbres obtenen l'aigua que necessiten."

Arribats a Gebze, vem agafar un mini bus direcció a Ballikayalar, un congost on es troben les parets d'escalada esportiva més antigues (i més sobades) d'Istanbul.

La penya de l'espardenya a Gebze

 

                                                          

                                                                         Al mini-bus camí a Ballikayalar

Parets escalables

Vies diverses

L'excursió en sí era senzilleta i divertida ja que depenent del camí que agafessis s'havia de fer alguna grimpada entre roques o saltar el riu de costat a costat (si veniu a veure'm monitors, us hi duré!). 

                             Al ser un grup tant gran i tant dominguero, es va fer una 

Volkan (el que s'havia adormit)

mica llarg: cada cop que hi havia algun pas una mica complicat, paràvem tota la marxa i esperàvem a que tothom passes. Jo durant les parades, aprofitava per fer una mica el mono per les parets o per practicar el meu turc amb les noies del grup... no és pot deixar passar mai l'oportunitat d'aprendre coses noves sobre d'altres cultures! 

La penya de l'espardenya fent cua esperant a poder passar

El grup espera mentre tothom acaba de passar

Esplanada i Nogueres al fons 

El final de l'excursioneta era una esplanada amb una Noguera que, atenció, FEIA NOUS! I ben bones! 

Nou

Nou

Allà varem dinar i jugar, i com que el gen Roda mai no mor, em vaig dedicar a dinamitzar unes activitats com ara el Samurai! 

Joc d'escaladors! Xulo i aconsellable

Jugant al Samurai

Dimitry i Nil

Jo sortint de l'aigua com un esperitat. Freda freda

La tornada va ser ràpida i amb un bany entre mig! 

Volkan i  Fatih (de dalt a baix)

I colorin colorado, aquesta excursió se ha acabado! 

Però jo encara tinc coses per dir.

L'excursió d'ahir em va fer adonar d'una cosa que mai abans havia tingut present. Vivint com he viscut sempre a Bellaterra, entre pins i esbarzers, mai no he valorat especialment la importància de tenir-les a prop. De fet i fins i tot després de tants i tant anys a l'Escola d'Excursionisme, tot i entendre de forma teòrica la importància del viure experiències a l'aire lliure, entremig d'arbres i muntanyes, no acabava de sentir en mi aquesta necessitat, tot i gaudir-les intensament, hi havia un coneixement que restava latent. No ha estat fins després de viure un mes dins d'una ciutat, envoltat de cotxes, fums, gent i objectes que no ho he entès de veritat; el fluir del riu i els ocells i la ramo de les fulles i l'olor de terra humida i d'herba i de pedra, totes aquestes coses que sempre he tingut tant properes, mai les havia arribat a valorar com ahir ho vaig fer, i per a mi això ha estat un gran descobriment i un gran regal. Qui ho havia de dir que redescobriria la natura a Turquia. 

Tardor

Després de passar un munt de temps sense escriure, m'hi poso de nou.

Ja fa una mica més d'un mes que sóc per terres Turques, i les coses ban bé: tinc pis, escalo, tinc bona companyia, vaig a la uni, estudio turc i en general estic tranquil i en pau amb el que faig i deixo de fer.

Iskeler de Kadiköy, posta de sol arribant de la Uni

Això va ser el pa de cada dia durant dues setmanes

Des de que vaig escriure els altres posts fins ara, ha passat un munt de temps i coses, moltes d'elles mereixedores d'un post singular per a explicar-les, però tot i que ho he intentat en diverses ocasions, no he estat capaç de transportar-les a la pantalla amb un redactat, així que no m'escarrassaré més a explicar coses interessant i escriure el que em surti.

Ha arribat la tardor a Istanbul, la transició ha estat llarga i tempestuosa, però sembla que ara ja s'hi queda. Hem passat dues setmanes de pluja, molt fred i vent que m'han deixat en un procés de pre-hibernació temporal: molta casa, molta lectura i poc descobriment de la ciutat. El dimecres passat però, el sol va tornar a lluir, aquest cop amb una altre llum, menys intensa, menys viva, una llum de pelfa rogenca suau a la vista i al contacte. Els carrers són plens de carretons que couen castanyes que omplen l'aire d'olor de tardor. L'únic que m'allunya de Catalunya és el ressò dels cants dels Muetzirs cridant a oració... I els kilòmetres, es clar. 

"les fulles cauen a la tardor, cauen pansides i rebregades, les fulles cauen a la tardor, ai amor meu no em diguis que no."  

Graduacions i ajustaments

Avui fa una setmana i dos dies que vaig arribar a Istanbul. 

Les coses comencen agafar un caire diferent: començo a percebre en mi el canvi d'ubicació, de temps, de clima i de vida. El frenesí i l'energia que m'ha acompanyat aquests primers dies mica en mica s'esgota i deixa pas al relentir de la vida qüotidiana. 

És molt curiós com estic reaccionant a tot això i es que realment no em trobo bé, és a dir, no em trobo del tot bé encara. No us espanteu que m'explico: 

Em sembla que hi ha una cosa que no tenia gens clara i que tot just començo a percebre i és que malgrat avui en dia i gràcies als grans avenços tecnològics tinguem una percepció del món reduïda, la ubicació te gran incidència, al menys en mi. L'alimentació, l'aire, l'aigua, la gent, l'energia, tot canvia i incideix en mi d'una manera diferent a la que estic acostumat i tot jo estic molt sensible al meu entorn, tant que m'estic trobant amb una gran necessitat d'estar a mi, graduant-me i ajustant-me, i com que comparteixo espai amb uns 18 milions de persones (sí, aquestes són les xifres extraoficials, malgrat les oficials diuen que en són 12) per fer-ho necessito de moment moltes estones a casa, i és que aquesta ciutat és un bullici al que no estic acostumat.

De fet, dic que és curiós com estic reaccionant perquè realment m'estic trobant que físicament no acabo d'estar fi. Alèrgies agudes, mals musculars, incomoditat física... Em sembla veure molt clarament aquest reajustament en mi, i això només n'és una part. El meu estat personal també ha canviat.

Tot i haver viatjat força al llarg dels anys i haver viscut força experiències fora de casa, casa meva sempre seguia sent Bellaterra, primer al Joan Fàbregas nº15 i posteriorment al 2c del c/ Sant Pencraç. Les coses són diferents. Casa meva és ara Istanbul, per un any, que ja és un temps substancialment important tenint en compte que tan sols n'he viscut 21. Per primer cop visc una experiència d'autonomia real, bé, deixant de costat l'economia... Però ara parlo de sensacions. 

Aquest fet esta sent d'allò mes transcendental per a mi. D'alguna manera, em trobo que de nou he d'ajustar i trobar els meus límits i aquest cop de forma molt més independent al parer de la família la qual, lluny de viure-la com una cosa distant i desfasada, veig ara des d'una nova perspectiva, sentint-la d'una altre maner menys umbilical, entenent-la com un actor que ha conclòs el seu paper protagonista per a passar a formar part de la figuració.  Aquest cop sóc jo, el Nil resultant d'aquests 21 anys d'experiències, bagatges i consells l'únic amo i senyor del meu propi camí. I això espanta i carrega de responsabilitats.

L'altre dia, xerrant amb la Marga, una noia molt maca de la Floresta que també és d'Erasmus aquí, em vaig adonar de coses mentre li explicava com em sentia i em deixava de sentir. Em sortia explicar-li que sentia com que totes les coses que al llarg d'aquest últim any he anat treballant, a Gestalt, a l'Escola d'Excursionisme, a casa, amb els amics i la uni, prenien més importància que mai. L'absència d'una autoritat superior, encara que aquesta fos simplement producte de les meves pròpies creences, tenint en compte els pares que tinc i la llibertat en la qual m'he criat, m'està resultant de les coses més contradictòries del moment, perquè en certs moments, l'absència de la sensació de veure'm reforçat per la "benedicció" o la desaprovació d'altrí,  em fa sentir molt sol i desemparat, fins que me'n adono que és senzillament això, un habitud adquirit al llarg dels anys que ha trobat el seu final en el moment que m'he allunyat de veres del nucli familiar. Descobrir-me de nou en aquesta vivència.

Afegir: Ostres, escriure això ha estat tot un repte, i de sobte me'n adono que a l'hora un encert, ja que ara em sento molt més lleuger... potser demà entendre el perquè, o potser no, però n'estic segur que gràcies això i potser al fet de que avui per fi he mogut les energies tot escalant una mica, la nit d'avui serà més plàcida que no pas la d'ahir, enboirada per multitud de sensacions contraposades, ah! i al·lèrgries. 

Iyi geceler (bona nit) 

El viatge i primeres sorpreses

M'agradaria fer un petit aclariment abans de res: no estic sonat. 

Això ho dic perquè tal i com he viscut aquest inici de viatge que ara us explicaré podria semblar-ho. Començo. 

Els dies abans de marxar, estava molt tranquil. Sentia que marxava amb les coses ben lligades i amb tota llibertat. A l'hora, tenia una tranquil·litat més cap en dins que provenia de la CERTESA de que tot m'aniria bé, que no vol dir que tot m'agradés o amb tot hi estigués conforme, però SABIA que tot sortiria rodat, i així vaig marxar.

El viatge amb avio perfecte, de fet, les maletes van sortir de les primeres, no vaig haver d'esperar a la frontera, no em van registrar, res de res, seda. 

Un cop fora de l'aeroport, vaig anar a buscar el bus que em duria al barri de Kadiköy (es pronuncia Kadikei, amb el so d'una e neutre), el qual vaig trobar de seguida i va marxar 30 segons després de que jo hi puges. 

Arribat al barri, no vaig trigar ni 5 minuts a trobar el hostel que tenia reservat. Era fantàstic i molt barato.  

carregat com un burro al peu del carrer de l'Hostal

l'hostal

Allà ja vaig fer un amic Alemany (Mathis) amb el que vem sortir a sopar per allà. Bé, de fet abans de trobar-lo jo ja havia anat a descobrir pel meu compte una mica la zona, però bé, el cas és que tot fantàstic. 

L'endemà al matí vaig anar caminant fins al campus central de la meva universitat (Marmara Universitësi). Eren 40 minuts de paseig pel mig del barri. Al arribar allà, em van atendre i em van dir el què. Quan jo marxava, va arribar un noi que de sobte em diu: ei, acabes d'arribar? Si t'esperes un segon igual et puc donar un cop de mà! Era en Niklas, un alemany super maco que estudia filosofia i que està anant a classe al mateix campus que jo (Un campus que està a 1h amb bus de Kadiköy). El fet és que varem anar els dos junts fins al campus i em va estar ajudant tot el dia. Vaig assistir a una classe seva, i res, després varem anar cap al barri de nou. Mentre anàvem amb bus, jo li deia que no pretenia gens passar-me l'any amb la penya Erasmus fent festa i perdent el temps, li deia que tenia moltes ganes d'aprendre turc, de descobrir el país, etc. Ell assentia i somreia dient-me que tampoc era gens el seu plan. Així va ser com de sobte, al arribar, va fer un parell de trucades i ens vem trobar amb uns amics seus: l'Erol, un truc que parla Alemany i una mica d'anglès i dues noies turques. 

Després de fer unes birres, que l'Erol no parlés molt bé l'anglès no semblava un problema gaire greu, i de fet, li vaig explicar una mica la meva vida, i entre d'altres coses li vaig dir que escalava i feia muntanya aquí a Catalunya. Va ser aleshores quan de cop em va dir que ell era president d'un dels clubs de la Uni (n'hi ha molts, de ball, llengua, esports, etc.) i em va dir que precisament coneixia molt el presi del Club d'Alpinisme, i que si volia, l'endemà me'l presentava. 

vistes hostal

vistes hostal

Així ho varem fer, i el primer que vaig fer divendres va ser apuntar-me al club, el qual també te un roco! 

Després de fer això, l'Erol va trucar les noies del dia anterior, i mentre ell se'n anava a classe, elles em van dur de passeig pel barri, em van ajudar a comprar el mòbil i a pillar la targeta. Tot quadrat. 

Simultàniament he de dir, que el dia abans, havia vist un missatge al grup del facebook d'erasmus on s'oferia un pis (un missatge com tants d'altres) però per algun motiu se'm va quedar gravat, i de fet, l'Erol el Nik i les noies s'havien ofert a ajudar-me a buscar pis, però jo volia trucar a la noia de l'anunci. El cas és que tot just tenir mòbil, el primer que vaig fer va ser trucar-la, i em va dir -Sí, encara la tenim lliure, però avui és l'últim dia perquè avui decidirem qui es queda, perquè l'ha visitat molta gent i ja en tenim prou per triar. Ràpidament, vaig anar cap allà i gent, la sensació que vaig tenir només entrar al pis va ser "això és casa meva". 

Vem estar xerrant una bona estona amb les noies, em van explicar que el lloguer era 350tl, que és MOLT BARATO per la zona i per els Erasmus, em van ensenyar el pis (penjo fotos) i tot plegat.

Vem estar tota la tarda junts al final, xerrant i rient moltíssim, realment com si ens coneguessin de tota la vida, molt curiós i agradable. 

Em van convidar a sopar, així que els vaig dir que jo cuinava, i mentre anàvem a comprar els ingredients em van dir que ja tenien pensat qui es quedaria, un noi Francés i si volia, jo. PIM PAM! PISAZO AL CANTO! 

Així va ser. Ahir vaig agafar les coses del hoste, (que tenia pagat per 4 més nits i em van tornar els diners!) i vaig venir cap aquí, al centre de Moda, a 5 minuts de la plaça més cèntrica, a 7 de l'estació de busos i ferris, a 2 del carrer de bars però que tot i així, està en un carrer força tranquil. 

* arribats aquí cal fer un apunt. Tot això explicat així, potser no sembla molt increïble, però ho és, i és que abans de que em passessin les coses que m'han anat passant, hi ha hagut un tret comú sempre, i és que per exemple el dia que em vaig trobar lo del club alpí, era el que més present tenia en mi, el dia que vaig trobar el pis, era el que més desitjava en aquell moment, i així amb tot, és a dir, tot m'ha anat venint tal i com ho he "demanat".

Fent una birra

carregat de mudances

La meva habitació mentre ho canviava tot de lloc i la netejava

idem

mig arreglada

Añadir leyenda

lavabo 

detall de la banyera... ÉS UN JACUZZI! 

cuina des de l'entrada

cuina 

Menjador

menjador 2

menjador des de l'altre costat

Així doncs, aquesta és la meva primera impressió del viatge: Tot el que m'ha de passar em passa si m'ho deixo passar.  

*no tinc ni puta idea de posar fotos, sí. 

El comiat

És força comú dir que marxar és difícil, i malgrat ho és en moltes ocasions, les meves experiències d'aquests últims dies m'han fet viure-ho de la millor manera.

Primer de tot, em va sorprendre moltíssim la ració de la gent del meu voltant al comunicar la data en que marxava. Sembla ser, que no només vaig ser jo qui va prendre consciència de la partida sinó que amics, família i coneguts ho van fer per igual, i sent aquesta l'excusa perfecte, m'han regalat moltíssims minuts i segons preciosos. Gent pròxima i no tant pròxima tots s'acostaven per acomiadar-me i desitjar-me sort, cuidant-me i acollint-me en els meus últims dies. 

Però també hi havia una altre part d'aquest comiat més profunda, al menys per a mi i és que aquest any passat ha estat un any ple d'experiències molt noves i molt sentides. Una de les coses però que m'ha acompanyat tot l'any ha estat un sentiment semblant al que se sent quan s'acosten els finals. Primerament, i just després de que moris el Guillem, el germà del Jordi, una de les persones que més m'estimo, pensava que aquesta sensació era el producte d'aquest procés que em vaig sentir tant pròxim, però la sensació va seguir acompanyant-me. La sensació que sentia, era una com una espècia de mort en mi, una petita mort d'alguna cosa que produïa dues coses contraposades: per un costat, era una sensació acompanyada d'un estat de pau i placidesa curiós, semblant a la satisfacció que es te quan s'acaba alguna cosa. Per l'altre costat però, m'evocava un neguit segurament producte del no saber que venia després. Ha estat un any de final d'etapa molt conscient, i és aquesta consciència la que m'ha brindat la oportunitat de viure-ho de forma tant intensa i de poder començar quelcom nou amb la "tabula rasa". 

Esmorzar en família

Mentre l'Arti va al cole, el Nil se'n va a Istambul

Aeroport, últimes fotos amb els pares

El primer és el primer

Començo aquest blog per a compartir amb qui ho vulgui les meves experiències i vivències. El motiu principal que me fa començar escriure però, és el viatge que vaig començar el dia 28 de setembre, transportant la meva vida cap a una nova ciutat per un any. Istambul

Consciència

Sincerament no recordo el mes que vaig decidir marxar d'Erasmus, però sí que recordo estar molt convençut de voler-ho fer. El destí era força incert, de fet les preguntes a familiars, amics i professors es succeiien, però no va ser fins que vaig esciriure per triplicat el topònim "Istambul" a la meva sol·licitud de la beca, que realment no vaig adonar-me'n de que marxava. Bé, de fet això no és del tot veritat ja que no ha estat fins que he arribat aquí que no m'he n'he adonat que marxava.

Després d'un estiu de parada absoluta per lesions i operacions diverses, va arribar el setembre, i amb ell les presses per partir... altre vegada he de dir que això també és una mitja veritat, perquè presses presses no n'he tingut masses realment.. .però bé, el cas és que sí que, d'alguna manera, sentia com d'alguna manera el setembre em marcava la data de caducitat d'alguna cosa. Així doncs, vaig decidir escoltar aquesta especia de sensació i traspassar-lo a la consciència. - Marxo el 26- vaig dir, tot i estar pendent del decurs de la recuperació de l'operació que m'havien fet al peu, va ser la manera de passar d'aquest neguit provocat per la incertesa, a l'emoció d'iniciar alguna cosa nova. 

Última sortida de sol des de SantCugat