Istanbul és més meva ara.
Aquesta setmana, després de fer-me de nou un esquinç al turmell i de fer la meva primera tongada d'examens, la percepció vers la ciutat ha canviat.
Els carrers, el fluir de la gent, el fum, els sorolls, la llum (sempre la llum), tot és més meu ara. El sentir els companys de pis arribar de la universitat a mitja tarda, tapats fins el nas i amb alguna historieta quotidiana per explicar, el conviure amb d'altres i compartir el quefer diari, tot és més meu ara. El sortir al matí i descobrir que comences a reconèixer algunes cares de vianants, que els venedors ambulants de Simit et fan un gest de cordialitat pràcticament imperceptible, que els captadors de socis de Greenpeace, UNICEF i d'altres ONG's ja no et paren perquè saben que no saps turc, tot és més meu ara.
Tot just ara, a 3 dies per a que faci 2 mesos que sóc en terres Turques, començo a desenvolupar un sentiment de pertinença, començo a sentir-me part de l'entorn. Començo a sentir-me com a casa.
Quina enveja Nil!! Ara estas dins i a més encara no ha passat ni la meitat de la teva estada, no? Me n'alegro molt!! Que guai!
ResponderEliminarDoncs si que sembles una mica turc, tu... De fet no turquiem dit, pero et vam turcar un dia pel carrer tot turcant de festa amb una turca a sobre que feia por. O sigui que clarament havies de ser turc.
ResponderEliminarTurc dic de tot cor.
Per cert, vols turcons per nadal o que?